1_ Relaciona els seguents textos i la imatge de "Monjo enfront el mar" de Caspar David Friedrich. És a dir: Què ve a dir cada autor sobre l'horitzó? Què representa? Què implica?, En què s'assembleen i en què es diferencien?, Quina intrepretació farien del quadre de Caspar David Friedrich? (Extensió mínima: un full)
"Déu ha mort (...). L'hem matat: vosaltres i jo! Tots som els seus assassins. Però, com hem pogut fer-ho? Com hem pogut beure’ns el mar? Qui ens va prestar l’esponja per esborrar l’horitzó? Què vam fer quan vam desencadenar la terra del seu sol? Cap a on caminarà ara? Cap a on anirem nosaltres? Lluny de tots els sols? No caiem continuament, cap endavant, cap enrere, cap els costats, cap a tot arreu? Potser hi ha encara un a dalt i un a baix? No errem com a través d’un no-res infinit? No ens frega el buf de l’espai buit? No fa més fred? No ve sempre nit i més nit? No hem d’encendre els fanals a migdia?" (Nietzsche. L'home boig)
"La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar." (Eduardo Galeano)
"Este misterio es el horizonte inexplícito e inexpresado que rodea y sostiene la pequeña área de nuestra experiencia cotidiana de conocer y actuar, nuestro conocimiento de la realidad y nuestra acción libre. Es nuestra condición más fundamental y natural, pero, por ello mismo, es también la realidad más oculta y menos percibida" (K. Rahner)
2_ Llegeix i compara els dos textos de Nietsche i Simone Weil juntament amb la citació bíblica. Com entenen l'escalvitud un i altre autor? Com ho entén la bíblia? Què hi ha de projecte humanitzador (i per tant, alliberador) en cadascun d'aquests tres casos?
“Cristianisme: és el model de la moral d’esclau. Fa a tothom igual perquè considera
tothom pecador. Predica la submissió, l’acceptació del dolor, el sacrifici… És
un platonisme per al poble. Això significa que el cel cristià no és sinó
el món de les Idees platòniques però rebaixat, disminuït, perquè per arribar a
les Idees calia ser, en certa manera un aristòcrata, un home capaç de
perfeccionar l’ànima, mentre que per entrar al cel cristià tan sols cal viure
resignat i penedit del pecat. El cristianisme és una ideologia de consolació”
(Nietzsche. Paràgraf n. 2 de l’Anticrist)
“Después de mi año de fábrica –escribe en una carta del 15 de mayo de 1942 al padre Perrin–, antes de retomar la enseñanza, mis padres me llevaron a Portugal donde los dejé para ir sola a un pequeño pueblo. (...) Lo que allí sufrí (a la fàbrica) me marcó de manera tan durable que todavía hoy, cuando un ser humano, cualquiera que sea y en cualquier circunstancia, me habla sin brutalidad, no puedo dejar de pensar que debe haber un error y que el error por desgracia y sin ninguna du- da se disipará. Allí recibí para siempre la marca de la esclavitud como la marca del hierro al rojo vivo que los romanos ponían en la frente de sus esclavos más despreciados. Desde entonces me he mirado siempre como una esclava. (...)
En ese estado de espíritu y en un estado físico miserable entré en ese pequeño pueblo portugués [...] el día de la fiesta patronal. Las mujeres de los pescadores navegaban en procesión llevando cirios y recitando cánticos muy antiguos, de una tristeza desgarradora. Nada puede dar idea de ello. Yo nunca he escuchado algo tan des- garrador que el canto de los sirgadores del Volga. Allí, repentinamente, tuve la cereza de que el cristianismo es por excelencia la religión de los esclavos, que los esclavos no pueden dejar de adherirse a ella, y yo entre ellos.” (S. Weil. A la espera de Dios)
"Maria va dir: Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules." (Lc 1,38)
